EL PENSAMENT DE
BENET XVI
Algunes
reflexions entorn de “ l’Informe sobre la fe”
1. Breu resum de la vida
SU SANTIDAD
BENEDICTO XVI
El Cardenal Joseph Ratzinger, Papa Benedicto XVI nació en Marktl am Inn,
diócesis de Passau (Alemania), el 16 de abril de 1927 (Sábado santo), y fue
bautizado ese mismo día. Su padre, comisario de la gendarmería, provenía de
una antigua familia de agricultores de
la Baja Baviera
, de condiciones económicas más bien modestas. Su madre era hija de artesanos
de Rimsting, en el lago Chiem, y antes de casarse trabajó de cocinera en varios
hoteles.
Pasó su infancia y su adolescencia en Traunstein, una pequeña localidad
cerca de la frontera con Austria, a treinta kilómetros de Salzburgo. En ese
marco, que él mismo ha definido "mozartiano", recibió su formación
cristiana, humana y cultural.
El período de su juventud no fue fácil. La fe y la educación de su
familia lo preparó para afrontar la dura experiencia de esos tiempos, en los
que el régimen nazi mantenía un clima de fuerte hostilidad contra
la Iglesia
católica. El joven Joseph vio cómo los nazis golpeaban al párroco antes de
la celebración de la santa misa.
Precisamente en esa compleja situación, descubrió la belleza y la
verdad de la fe en Cristo; para ello fue fundamental la actitud de su familia,
que siempre dio un claro testimonio de bondad y esperanza, arraigada en la
pertenencia consciente a
la Iglesia.
En los últimos meses de la segunda guerra mundial fue enrolado en los
servicios auxiliares antiaéreos.
De
1946 a
1951 estudió filosofía y teología en
la Escuela
superior de filosofía y teología de Freising y en la universidad de Munich.
Recibió la ordenación sacerdotal el 29 de junio de 1951.Un año después,
inició su actividad de profesor en
la Escuela
superior de Freising.
En el año 1953 se doctoró en teología con la tesis: "Pueblo y
casa de Dios en la doctrina de
la Iglesia
de san Agustín".Cuatro años más tarde, bajo la dirección del conocido
profesor de teología fundamental Gottlieb Söhngen, obtuvo la habilitación
para la enseñanza con una disertación sobre: "La teología de la historia
de san Buenaventura".
Tras ejercer el cargo de profesor de teología dogmática y fundamental
en
la Escuela
superior de filosofía y teología de Freising, prosiguió su actividad de enseñanza
en Bonn, de
1959 a
1963; en Münster, de
1963 a
1966; y en Tubinga, de
1966 a
1969. En este último año pasó a ser catedrático de dogmática e historia
del dogma en
la Universidad
de Ratisbona, donde ocupó también el cargo de vicepresidente de
la Universidad.
De
1962 a
1965 dio una notable contribución al concilio Vaticano II como
"experto"; acudió como consultor teológico del cardenal Joseph
Frings, arzobispo de Colonia.
Su intensa actividad científica lo llevó a desempeñar importantes
cargos al servicio de
la Conferencia
episcopal alemana y en
la Comisión
teológica internacional. En 1972, juntamente con Hans Urs von Balthasar, Henri
de Lubac y otros grandes teólogos, inició la revista de teología
"Communio".
El 25 de marzo de 1977, el Papa Pablo VI lo nombró arzobispo de Munich y
Freising. El 28 de mayo sucesivo recibió la consagración episcopal. Fue el
primer sacerdote diocesano, después de 80 años, que asumió el gobierno
pastoral de la gran archidiócesis bávara. Escogió como lema episcopal:
"Colaborador de la verdad". Él mismo explicó: "Por un lado, me
parecía que esa era la relación entre mi tarea previa como profesor y mi nueva
misión. A pesar de los diferentes modos, lo que estaba en juego y seguía estándolo
era seguir la verdad, estar a su servicio. Y, por otro, escogí ese lema porque
en el mundo de hoy el tema de la verdad se omite casi totalmente, pues parece
algo demasiado grande para el hombre y, sin embargo, todo se desmorona si falta
la verdad".Pablo VI lo creó cardenal, del título presbiteral de Santa María
de
la Consolación
en Tiburtino, en el consistorio del 27 de junio de ese mismo año.
En 1978 participó en el Cónclave, celebrado del 25 al 26 de agosto, que
eligió a Juan Pablo I, el cual lo nombró enviado especial suyo al III Congreso
mariológico internacional, celebrado en Guayaquil (Ecuador), del 16 al 24 de
septiembre. En el mes de octubre de ese mismo año participó también en el Cónclave
que eligió a Juan Pablo II.
Juan Pablo II lo nombró prefecto de
la Congregación
para la doctrina de la fe, y presidente de
la Pontificia Comisión
bíblica y de
la Comisión
teológica internacional el 25 de noviembre de 1981. El 15 de febrero de 1982
renunció al gobierno pastoral de la arquidiócesis de Munich y Freising.
Fue presidente de la comisión para la preparación del Catecismo de
la Iglesia
católica, que, después de seis años de trabajo (1986-1992), presentó al
Santo Padre el nuevo Catecismo.El Santo Padre, el 6 de noviembre de 1998, aprobó
la elección del cardenal Ratzinger como vicedecano del Colegio cardenalicio, y
el 30 de noviembre de 2002, aprobó su elección como decano.
Obtuvo gran resonancia el
discurso que pronunció ante
la Academia
católica bávara sobre el tema "¿Por qué sigo aún en
la Iglesia
?", en el que, con su habitual claridad, afirmó: "Sólo en
la Iglesia
es posible ser cristiano y no al lado de
la Iglesia
".
2. El seu pensament
2.1. Notes prèvies
- el primer que vull dir és que el meu candidat a papa, quan el 18
d’Abril els Cardenals entraren al Conclau, era precisament Joseph Ratzinger,
pel seu curriculum com a Professor de Teologia a les Facultats més prestigioses
d’Alemanya, per la seva claredat i pedagogia en l’exposició del dogma catòlic
- una persona que coneix la teologia a fons no serà mai un fonamentalista - i
per la seva actuació com Arquebisbe d’una ciutat tan important com Munic,
encara que solament hi va ser poc més de quatre anys. Crec que només hi havia
un altre Cardenal que li pogués fer ombra, Carlo Martini, antic Professor i
Rector de l’Institut Bíblic de Roma i Arquebisbe de Milà; però
desgraciadament està malalt de Parkinson i per aquest motiu només em quedava
l’altre candidat. Aquesta afirmació la faig en el sentit de posar un
instrument el més apte possible a les mans de Déu; ja sabem que l’obra
principal és del Senyor, però Ell es vol valer dels instruments humans. Tots
dos Cardenals, a més, des del meu punt de vista tenien una altra
“qualitat”; tots dos tenen 78 anys i a mi em semblava millor, després
d’un pontificat tan llarg i intens com el de Joan Pau II, tenir un pontificat
més curt, que permetés sedimentar tot el que l’Església havia viscut els
darrers 27 anys.
- com tota persona humana, Benet XVI té el seu caràcter particular, amb
llums i ombres, fruit de la seva manera de ser i de la història que ha viscut.
Aquí voldria assenyalar dues característiques que crec influeixen de forma
negativa en la seva imatge. En primer lloc és un home tossut, d’un caràcter
fort; això li dóna la connotació d’intransigent i li ha creat alguns
problemes que crec eren innecessaris: penso en els maldecaps quan era Arquebisbe
de Munic i es va oposar frontalment al nomenament, fet pel claustre, de Johannes
B. Metz com a successor de Karl Rahner a
la Càtedra
de Teologia Romano Guardini de
la Universitat
bàvara. El dret de veto de l’Arquebisbe era per casos excepcionals de tipus
dogmàtic o moral, cosa que no passava en el candidat anomenat per
la Universitat. Karl
Rahner, el gran patriarca de la teologia del segle XX, va escriure al diari de
més tirada de Munic una carta titulada “Jo
protesto”, que va tenir un gran
ressò i que va enterbolir la tasca pastoral de Ratzinger;
malgrat tot, no va cedir i
la Universitat
va anomenar un altre Professor. Crec que s’ha hagués pogut estalviar
tota aquesta polseguera.
Dóna també la impressió de
ser un home amb un cert aire pessimista, degut possiblement a la influència de
Sant Agustí, sobre el qual va fer la seva tesi doctoral; la seva mirada sobre
l’Església i el món té sovint uns tons maniqueus que no ajuden gens a
fer-lo proper a una humanitat que necessita optimisme i esperança.. Amb tot,
voldria citar aquí les paraules amb que conclou la seva obra cabdal
“Introducció al cristianisme”, escrita l’any 68 quan ell tenia poc més
de 40 anys: “El cristià creu en Crist i per això creu en el futur del món....
Sap que aquest futur és més del que ell pot fer....Per això s’entrega amb
alegria i amb fermesa a realitzar l’obra de la història, encara que tingui la
impressió que el seu treball és com la labor de Sísif”.
- el que explicaré a continuació és el pensament del Cardenal
Ratzinger tal com el va expressar l’any 84 en diàleg amb el periodista
Vittorio Messori i que va quedar recollit en el llibre “Informe sobre la
fe”, publicat per
la BAC
l’any 85. Aquesta manera de pensar la va conservar i va actuar en conseqüència
fins el 19 d’Abril d’aquest any en que fou nomenat Papa. Cal tenir molt
present que sovint la visió que es té des del cap de munt de la cúpula pot
ser molt diferent que la que es té a l’ocupar un lloc inferior, perquè ha
variat substancialment la perspectiva. Per això el títol de la xerrada hauria
de ser “El pensament del Cardenal Joseph Ratzinger” més que no pas “El
pensament de Benet XVI”, per més que personalment opino que la seva manera de
veure les coses no haurà canviat massa pel fet d’haver estat escollit com a
successor de Pere. Crec que aquesta observació és també vàlida per enfocar
amb objectivitat la imatge del nou Papa: hem de desfer-nos d’aprioris i mirar
la realitat tal com es presenti.
- és molt corrent entre els catòlics parlar del Concili Vaticà II com
d’un punt d’inflexió que assenyala un abans i un després en la vida de
l’Església i que permet classificar els creients entre preconciliars i
postconciliars. El Cardenal Ratzinger no admetia aquesta ruptura: segons ell, el
Concili Vaticà II forma part d’una línia contínua en la que segueix vigent
tot el tresor dogmàtic del passat, expressat, això sí, d’una manera més
actual; precisament pensa que en aquella concepció rupturista rau la causa de
molts dels mals que hi ha a l’Església dels nostres dies, tal com ho anirem
veient al llarg de la xerrada.
- en aquesta exposició aniré citant, seguint l’esmentat llibre, els
punts que, en opinió de Ratzinger, són més controvertits en el món eclesial
actual; ja des d’ara vull dir que personalment comparteixo una bona part
d’aquestes preocupacions, per bé que, com diré al final, aquest fet no em
porta, com tampoc crec que l’han portat o portaran a ell, a posicions
fonamentalistes. Això ho dic perquè encara que sovint parli en primera
persona, de fet estaré citant l’opinió del Cardenal; a vegades, hi afegiré
algunes consideracions pròpies, però m’esforçaré per presentar el més
objectivament possible el seu pensament
- crec que és d’agrair la manera clara i valenta que té Ratzinger per
denunciar el que ell creu són perills reals de desvirtuar la doctrina de Jesús,
encara que a vegades, en situacions concretes de la vida pràctica de cadascú,
potser més important que la lletra del que diu ho sigui la música que sona
darrera aquesta lletra. Entenc per música la preocupació de Ratzinger per la
descristianització galopant del nostre món occidental, on Déu no hi sembla
tenir cap paper; i conseqüentment el crit d’atenció a tots nosaltres que,
plens de bona voluntat, per acostar el nostre món
a Déu, a vegades sembla que més nosaltres ens acostem al món que no
pas intentem d’arrossegar el món cap a Déu. Es tracta d’un toc d’alerta
perquè potser no sempre hem estat o som uns testimonis prou valents i explícits
del missatge de Jesús en el nostre entorn. A vegades, per fer-nos propers al món
no creient, hem substituït la predicació de l’Evangeli per la predicació
“d’uns valors” que hi tenen quelcom a veure, però que no són
l’autentica i radical Bona Nova de Jesús de Natzaret. A vegades sembla que
siguem cristians vergonyants; amb aquesta actitud ens apartem de Jesús i, per
contra, no ens acostem als homes i dones del nostre temps; el Cardenal ho
considera una greu equivocació.
Tot això seria la música; entenc, en canvi, per lletra algunes opinions
concretes del Cardenal en situacions també concretes i personals que poden
resultar discutibles i opinables.
2.2. Punts de controvèrsia
A. El concepte d’Església
- Sovint relacionem
l’Església de forma exclusiva amb Jesús i no sempre arribem a Déu Pare, que
és el que ens va anunciar Jesús; i aleshores poc a poc anem ressaltant
l’aspecte humà d’aquest Jesús i es va difuminant el fet cabdal de que és
el Fill de Déu; tenim molt present que Ell és la gran persona que ens ve a
alliberar de les nostres limitacions i del nostre món injust i moltes vegades
oblidem que principalment i sobre tot és el qui ens ve a redimir del pecat
radical que hi ha en nosaltres. Mirem més cap endavant que cap enrere. D’aquí
en neixen repercussions en el concepte del pecat original i, com veurem després,
en la teologia de l’alliberament que sembla substituir en cert grau la teologia
de la redempció. Val a dir també aquí que per alguns cristians l’Església
ni tan sols es relaciona amb Jesús, sinó que va ser un invent posterior, lluny
de la voluntat del Salvador.
- El problema de
l’Església, dels cristians de tots els temps, és allò que Jesús demana al
final de la seva vida: “Pare, ells queden al món..., et demano que no
siguin del món”; aquest equilibri és molt difícil i fàcilment als
nostres dies mirem l’Església com una societat qualsevol, regida per les
lleis de la democràcia, amb una autoritat que li ve de baix. A l’Església
l’autoritat li ve de dalt a través d’unes persones, humanes com nosaltres,
però que ens parlen en nom de Déu. Cal tenir present evidentment que quan
parlem d’autoritat a l’Església no
la podem deslligar de l’amor i del servei; no és el mateix concepte que
l’autoritat social. És palès que al llarg de la història hi ha hagut abusos
de poder i de confusió de termes, però Jesús segueix dient: “el qui a
vosaltres escolta, a mi m’escolta”. Una Església sense autoritat no és
la de Jesús; i ara en molts sectors hi ha una ruptura desconfiada entre els
pastors i els fidels. No oblidem les paraules de Jesús parlant de les
autoritats jueves del seu temps: “Feu tot el que ells us diguin, però no
actueu com ells, perquè diuen, però no fan”. Crec que el pastor
conscient ha d’escoltar la veu de les seves ovelles, però tinguem ben clar
que l’última paraula la té el Pastor. Cal que darrera l’estructura
eclesial, molt sovint opaca, hi intentem veure la presència de Déu.
- El problema que acabo de presentar es fa extensiu als mateixos pastors
de les comunitats: quina és la seva tasca? és merament social? té alguna cosa
a veure amb el sagrat?. La gran crisi dels capellans els anys 70 no va ser només
d’enamorament, sinó d’identitat i crec que segueix sent així; la prova és
que també hi ha crisi de vocacions a les esglésies orientals i a les
reformades que no tenen el celibat obligatori. No podem oblidar tampoc que és
el moment de la gran crisi de les ideologies, conseqüència del maig francès.
El mateix Cardenal confessa que l’experiència francesa el va fer pensar molt
i el va fer canviar seriosament algunes postures més agosarades en el camp teològic.
El món no accepta la veu dels pastors perquè en el fons sempre va
contracorrent i els fidels només l’accepten si és un col·lega més, però
se n’aparten quan l’experimenten com el representant de l’Altre. I el
capellà experimenta la temptació de Jeremies i de Jonàs. I si cedeix a la
temptació es transforma en un agent social amb una tasca incapaç d’omplir-li
el cor. És per això, crec jo, que, com a reacció, molts dels joves que
segueixen la crida de Jesús als nostres dies, volen mostrar la seva vocació àdhuc
amb signes ben visibles, com pot ser la manera de vestir. Aquí podríem aplicar
allò de la lletra i la música.
- El Concili ens va portar tot un seguit de reformes per fer més
entenedores les celebracions litúrgiques; això està molt bé; però el que no
pot ser és que a les nostres celebracions hi manqui la transparència de la
transcendència. Sovint hem passat d’un fixisme secular, que portava a unes
celebracions tremendament encarcarades, al fet que cada capellà deixi lliure la
seva creativitat i faci el que li sembli. Les celebracions litúrgiques són
obra de l’Església i no de cada capellà individual. Amb tot, l’afany pedagògic
i catequètic del pastor a cada comunitat concreta és del tot lloable.
- Als nostres dies s’ha avançat molt en la recerca teològica i bíblica;
això és un gran bé. Però molts teòlegs han oblidat que han de ser humils
buscadors de
la Veritat
i col·laboradors amb els pastors en la seva tasca d’ajudar en la fe els
seus germans. Sovint sembla que cada teòleg és un posseïdor de la veritat
amb el carisma d’anunciar-la als demés amb una bona dosi de protagonisme.
Aquest fet porta a un gran subjectivisme i ressonen les paraules de Pau als de
Corint: “uns afirmen: jo sóc de Pau, doncs jo de Cefes, jo d’Apol·ló....
Germans: és que Crist està dividit? És que Pau ha estat crucificat per
vosaltres?”. Sembla que cadascú ens fem el dogma a la nostra manera i que
interpretem l’Escriptura segons les nostres conveniències. Des del meu punt
de vista. Pastors i teòlegs han d’escoltar-se mútuament i dialogar i
d’aquest diàleg en sortirà la predicació
del missatge de Crist de forma entenedora en cada moment de la història.
B. La moral i el pecat
-
En aquest punt és on el Cardenal fa servir més el concepte de relativisme. És
evident que abans del Concili teníem una vida cristiana basada en el pecat i la
confessió; gairebé tot era pecat i sovint pecat mortal. Però és que ara hem
arraconat el concepte de pecat;. Ja deia Pius XII a finals dels anys 40 que el
gran pecat de la humanitat era haver perdut el sentit del pecat. Insensiblement
hem assimilat la moral del nostre món en la que és bo el que em convé; hem
arribat a la moral de les finalitats i al conseqüencialisme en que res no és
bo ni és dolent en si mateix; la bondat d’una acció prové de les finalitats
que pretén i de les conseqüències que se’n poden esperar. Cal tenir molt
present que la moral evangèlica va molt més enllà de la moral racional
kantiana, descrita a la “Crítica de la raó pràctica”. Posant aquests
fonaments merament racionals podem arribar a les més grans aberracions i quedar
tan tranquils. Els caps dels camps de concentració nazis celebraven dolçament
en família el dinar de Nadal després d’haver gasejat durant el matí milers
de persones; estaven fermament convençuts que calia eliminar-les i per això
creien fer el bé. És la temptació que ja ens descriu de forma simbòlica el Gènesi:
“Sereu com déus”, és a dir, havent menjat de l’arbre del bé i del mal, dictaminareu
el que està bé i el que està malament, que és un atribut exclusiu de Déu. Evidentment
la moral catòlica no és aquesta, no és la que es porta al nostre món i, en
canvi, nosaltres sovint actuem com si fóssim del món; cal que sapiguem
dir: “Pare he pecat”, més que justificar el que és injustificable.
I no oblidem el gran regal de Jesús el dia de Pasqua: el sagrament del perdó.
- Un capítol apart mereixen les qüestions de moral sexual; ja Sant Tomàs
deia que les faltes en aquest camp no eren les més greus pel gran component
instintiu que comporten que obnubila la llibertat; però certament és
indubtable que tenen una gran importància de cara al creixement i a la maduració
de la persona. El Cardenal està fortament preocupat pel creixent deteriorament
del concepte i de la realitat de la família. En el moment que separem el sexe
de l’amor, el sexe del matrimoni fidel i estable, el sexe de la procreació
(arribem a preferir tenir un gosset més que un fill), el sexe es converteix en
una força cega que porta al pur plaer egoista, capaç de buidar la persona dels
sentiments més íntims.
Potser aquí valdria la pena
parlar de qüestions morals que fan referència a la justícia; no ho fem perquè
en el llibre que comentem no hi surten citades.
C. Les manipulacions genètiques
Quan Aldous Huxley fa
quaranta anys, en el llibre “Un mundo feliz” parlava en ciència ficció de
la possibilitat de fabricar éssers humans de tipus alfa, capacitats per manar i
éssers epsilon, només capaços d’obeir i treballar fins a esgotar-se, ens
semblava una aberració. Ara la tecnologia està capacitada per fer-ho. Li posem
alguna limitació? o, en nom del progrés científic, deixem que vagi
experimentant amb éssers humans?. Si l’Església alça la veu en nom de la
humanització, direm que ja hi tornem a ser amb Galileu? Què hagués passat si
l’any 1940 l’Església ens hagués advertit dels enormes perills que
comportava la fissió de l’àtom? Varen ser les grans potències les que ho
feren anys més tard, esverades per la capacitat destructiva que portaven entre
mans. En un altre camp, l’Església no pot alertar dels perills de
deshumanització que comporta determinada política de control de la natalitat?;
però els polítics sí que ho poden fer per raons econòmiques, per
por de fallida de
la Seguretat
Social
?. Crec que hem de donar gràcies a Déu quan algú en nom de Déu és valent
per dir que així no anem enlloc.
I les cèl·lules mare? Utilitzem embrions humans, és a dir, persones en
projecte, per fer-ne medecines. També els nazis empraven el greix humà per
fer-ne sabó. Em direu que era més repugnant; per què? Perquè es veia més?
perquè la persona morta de qui n’extreien el greix era més gran que no pas
un embrió?. La moral era la mateixa: matar unes persones per utilitat d’unes
altres. Qui decideix qui és la víctima i qui és el qui se n’aprofita?.
Potser aquí caldria un diàleg més profund amb entesos en qüestions bioètiques.
D. Teologia de l’alliberament
El Cardenal no té cap
dubte de les greus injustícies que es cometen a molts països d’Amèrica
llatina i a altres llocs del sudest asiàtic; ell no ha negat mai que cal
denunciar aquestes injustícies i que treballar en favor d’aquests pobres és
fer l’obra de Crist. El Cardenal posa sobre avís de dos perills:
- voler arreglar aquestes injustícies mitjançant la lluita de classes;
aquesta experiència va fracassar a Europa i hi ha el perill que alguns la
vulguin provar a altres contrades
- quedar-se en aquest estadi sociològic i no avançar en l’anunci de
Crist redemptor del nostre mal i del nostre pecat; ens queda la imatge de Crist
alliberador de les injustícies i no avancem cap al Crist redemptor del nostre
pecat radical, d’on han sortit totes aquestes injustícies
Posar pegues a
la Teologia
de l’alliberament no vol dir adormir les consciències d’aquella pobre
gent, fent-los pensar que a l’altra vida seran feliços; això seria antievangèlic
i seria donar la raó a Marx de que la religió és l’opi del poble. Es
tracta de no pensar que arreglarem les injustícies mitjançant la lluita de
classes i de predicar amb tota la força el Jesús Redemptor del nostre pecat,
que porta a tot tipus d’injustícia. Cal dir no a la lluita de classes, però
cal tenir ben clar que la situació del ric i del pobre és asimètrica i que,
per tant, sempre existeixen diferents nivells que en podem dir o no classes.
3. Què cal fer?
El Cardenal no vol ser
catastrofista; aquesta enumeració que fa de coses que no funcionen li fa pensar
en aquella mirada trista de Jesús sobre el món perquè anaven malmenats i
desesperançats com ovelles sense pastor, però evidentment creu que
l’Esperit de Déu és més fort que l’esperit del mal i que el bé acabarà
triomfant; amb tot creu també que l’Esperit demana la nostra petita col·laboració.
Jo voldria acabar aquestes paraules amb unes consideracions que ens facin
reflexionar i que Déu ens ajudi a cadascú a trobar el que Ell ens demana!.
Davant la situació de desconcert que he descrit hi ha persones i
moviments que miren cap al passat: tornem al de sempre perquè totes
aquestes novetats conciliars ens han portat a la destrucció. Pot semblar un mètode
científic: el que es diu de prova i ajust; hem assajat un camí que no
porta enlloc, provem-ne un altre! De fet, al nostre temps, floreixen
esplendorosos dins l’Església una colla de moviments que van en aquesta
direcció. Però: és possible tornar al passat?; és reversible la història?.
A vegades aquestes postures de tornar al passat poden tenir l’origen en una
pobresa teològica que no permet distingir l’accidental del substancial, que
no permet mirar les coses amb una gran dosi de sentit de l’humor, que no
permet de riure’ns una mica àdhuc de nosaltres mateixos.
Altres, davant la mateixa situació creuen que s’ha de seguir el mateix
camí i àdhuc amb més radicalitat, perquè un dia o altre vindrà l’èxit.
Això és fe cega en el mètode; però aquesta postura és científica o és
entossudiment en els propis criteris i en la meva manera de veure les coses?
Trobeu altres camins? Potser fer un examen humil de consciència i veure
si tot el que hem deixat en nom del Concili s’havia de deixar, o potser
s’havia només d’actualitzar i sobre tot, potser havíem de pensar en com ho
substituíem?. Crist és ahir, avui i per sempre; Ell ens ha deixat l’Església,
santa i pecadora alhora. Estimem-la i ajudem-la a ser més transparent a
l’acció de Déu al nostre món!. Estimem els nostres pastors, preguem per
ells i ajudem-los en la seva difícil tasca! Considerem una gran gràcia de Déu
que Ell ens vulgui parlar a través de persones, humanes i dèbils com nosaltres
mateixos; persones que alhora que ens ofereixen la realitat més esperançadora
del “jo et perdono”, han de repetir cada dia “Senyor, tingueu
pietat de mi que sóc un pecador”!