PER UNA SERENA
REFLEXIÓ AL NOSTRE ARXIPRESTAT
Per més que vulguem ser
previsors, agafem el paraigua quan cauen gotes. I busquem la benzinera quan
s’encén el pilot vermell del vehicle.
Hem predicat anys i més anys la necessitat de noves vocacions al
ministeri presbiteral. Però les corredisses vénen quan el full del diumenge
passat publica una nota sòbria sobre els canvis que comportarà la manca de
preveres al treball pastoral del nostre arxiprestat. Humans tanmateix!
El full esmentat, a més de recomanar el recurs a la pregària, invocava
una major disponibilitat dels preveres i del laïcat com a resposta a les
necessitats actuals. Avui ofereixo una nova reflexió als cristians responsables
que posen tota la seva capacitat d’iniciativa al servei de l’Evangeli de Jesús.
1. Afrontem la incomoditat dels canvis. Voler assegurar el que ens
complau a expenses dels drets dels altres, no s’adiu amb la màxima del
Senyor: “Tal com voleu que els altres us tractin, tracteu-los també
vosaltres igual a ells”
2. Desenmascarem els somnis d’un futur ideal que comporti la ruptura
amb les modestes realitats presents. Aquesta opció es composa malament amb
el veritable messianisme que descriu Isaïes: No trencarà la canya
esquerdada ni apagarà el ble fumejant”
3. Desactivem la dialèctica
conservadora d’apel·lar a les estrelles per esquivar la conversió del
cor (per exemple: aspirar a nous dissenys d’Església i de prevere, reclamar
una responsabilitat genèrica dins de l’Església sense estar implicat en cap
servei en la pròpia comunitat, ignorar les possibilitats de servei que ofereix
el diaconat permanent, no aprofundir en la teologia del ministeri del prevere ni
en les conseqüències del Baptisme...). Aquestes omissions – amagades sota
certs pronunciaments ben intencionats – recorden la frase de G.T. de
Lampedusa: “Convé canviar-ho tot perquè no canviï res”. O la més
radical del Mestre: “Ningú no tira vi nou en botes vells”.
En resum: hem de plantar cara a la incomoditat amb realisme humil
i creativitat evangèlica. Hem de deixar-nos de prejudicis i bandejar tota mena
de paternalisme. Hem de dedicar el temps que faci falta al diàleg amb les
Comunitats parroquials de Bellaterra,
La Floresta
i Mirasol. Després de “veure” la realitat pacientment, haurem de
“reflexionar” amb els fidels que treballen a cada parròquia. Les
“decisions” i les “estructures” vindran després i tal vegada hauran de
ser provisionals, com ho és tot en la vida.
L’únic que no ha de variar mai és la confiança i la disponibilitat
de preguntar al Senyor: “Senyor, què voleu de nosaltres avui i aquí?”.
Setembre 2005