MISSATGE DE BENET XVI ALS JOVES

Colònia, 21 d’Agost del 2005

            L’Eucaristia ha d’arribar a ser el centre de la nostra vida. No es tracta de positivisme o ànsia de poder quan l’Església ens diu que l’Eucaristia és part del diumenge. En el matí de Pascua, primer les dones i después els deixebles van tenir la gràcia de veure el Senyor. Des de llavors van saber que el primer dia de la setmana, el diumenge, seria el dia d’Ell, de Crist. El dia de l’inici de la creació seria el dia de la renovació de la creació. Creació i redempció caminen juntes. Per això és tan important el diumenge. És bonic que avui, en moltes cultures, el diumenge sigui un dia lliure o, juntament amb el dissabte, constitueixi el denominat “cap de setmana” lliure. Però aquest temps lliure roman buit si Déu no hi és. Estimats amics!, a vegades, en principi, pot resultar in còmode haver de programar en el diumenge també la Missa. Però si us hi obstineu, constatareu ben aviat que és exactament això el que dóna sentit al temps lliure. No us deixeu dissuadir de participar en l’Eucaristia dominical i ajudeu també els altres a descobrir-la. Certament, perquè d’aquesta emani l’alegria que necessitem, hem d’aprendre a comprendre-la cada vegada més profundament, hem d’aprendre a estimar-la. Comprometem-nos-hi! Val la pena!. Descobrim la riquesa íntima de la litúrgia de l’Església i la seva veritable grandesa: no som nosaltres els que fem festa per a nosaltres, sinó que és, en canvi, el mateix Déu vivent que prepara una festa per a nosaltres. Amb l’amor a l’Eucaristia redescobrireu també el Sagrament de la Reconciliació , en el qual la bondat misericordiosa de Déu ens permet sempre iniciar novament la nostra vida.

         Qui ha descobert Crist ha de portar els altres cap a Ell. Una gran alegria no es pot guardar per a un mateix; és necessari transmetre-la. En moltes parts del món avui hi ha un estrany oblit de Déu. Sembla que tot funcioni igualment sense Ell. Però alhora hi ha també un sentiment de frustració, d’insatisfacció de tot i de tots. Vénen ganes d’exclamar: “No és possible que la vida sigui així! Realment, no!” I d’aquesta manera, al costat de l’oblit de Déu hi ha com un boom del fenomen religiós. No vull desacreditar tot el que es situa en aquest context; pot donar-se també l’alegria sincera del descobriment. Però exagerant massa, la religió es converteix gairebé en un producte de consum. S’escull allò que plau i alguns saben treure’n profit. Però la religió que es cerca a la “mesura de cadascú” de fet no ens ajuda. És còmoda, però en el moment de crisi ens abandona a la nostra sort. Ajudeu els homes a descobrir la veritable estrella que indica el camí: Jesucrist!. Tractem nosaltres mateixos de conèixer-lo cada vegada millor per poder guiar també, de forma convincent, els altres vers Ell. Per això és tan important l’amor a la Sagrada Escriptura i, en conseqüència, conèixer la fe de l’Església que ens mostra el sentit de l’Escriptura. És l’Esperit Sant qui guia l’Església en la seva fe creixent i la fa penetrar cada vegada més en les profunditats de la veritat...

            Construïu comunitats basades en la fe! Els darrers decennis han nascut moviments i comunitats en que la força de l’Evangeli es deixa sentir amb vivacitat. Busqueu la comunió en la fe com a companys de camí que junts van seguint l’itinerari de la gran peregrinació que primer ens van assenyalar els Mags d’Orient. L’espontaneïtat  de les noves comunitats és important, però també ho és el conservar la comunió amb el papa i els bisbes. Són ells els qui garanteixen que no s’estan buscant camins particulars, sinó que s’està vivint en aquella gran família de Déu que el Senyor va fundar amb els dotze apòstols.

             Em vull tornar a referir, encara, a l’Eucaristia. “El pa és un de sol i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’aquest únic pa”, diu Sant Pau. Amb això vol dir: ja que rebem el mateix Senyor i Ell ens acull i ens atreu cap a si, siguem també una sola cosa entre nosaltres. Això s’ha de manifestar en la vida. S’ha de mostrar en la capacitat de perdó. S’ha de manifestar en la sensibilitat vers les necessitats dels altres. S’ha de manifestar en la disponibilitat per compartir. S’ha de manifestar en el compromís amb el proïsme, tant amb el que tenim a prop com amb el que està més lluny, el qual, però, sempre ens mira de prop. Existeixen avui formes de voluntariat, models de servei mutu, dels quals justament la nostra societat té necessitat urgent. Per exemple, no hem d’abandonar els ancians en la seva solitud, no hem de passar de llarg davant dels qui sofreixen. Si pensem i vivim en comunió amb Crist, se’ns obriran els ulls. Llavors ja no voldrem continuar vivint preocupats només per nosaltres mateixos, sinó que veurem on i com som necessaris. Vivint i actuant així ens adonarem ben aviat que és molt més bell ser útils i estar a disposició dels altres que preocupar-se solament de les comoditats que se’ns ofereixen. Jo sé que vosaltres, com a joves, aspireu a coses grans; que us voleu comprometre per un món millor. Demostreu-ho als homes; demostreu-ho al món, que espera exactament aquest testimoniatge dels deixebles de Jesús i que, sobre tot mitjançant el vostre amor, podrà descobrir l’estrella que com a creients seguim. Caminem amb Crist i visquem la nostra vida com a veritables adoradors de Déu! Amen.