MISSATGE PASQUAL DELS BISBES DE CATALUNYA ALS JOVES

            Avui ens adrecem a vosaltres, joves, que estreneu vida i història. Sou ferms i, al mateix temps, desconcertants. No us agrada la vida tal com els grans l’hem muntada; teniu ales i voleu fer la vostra vida. No voleu viure engabiats: les anomenades institucions us semblen trampes i en fugiu. Quan només heu començat a tastar la vida, alguns de vosaltres ja arrossegueu els peus, com si no valgués la pena de fer front a les comeses de cada dia. Més que mai voleu veure-ho tot, tastar-ho tot, discutir-ho tot: no us creieu pas que hi hagi fruits prohibits. Voleu estimar i demanar de ser estimats. Us escapeu de la realitat que es fa feixuga amb mil menes de drogues diferents. Teniu la pell fina quan a un de vosaltres li fan mal i us revolteu aquell vespre. No voleu un Déu que us espiï i us tiri en cara les febleses i les malifetes: si Déu no ens estima, per què ha de servir?. En prescindiu.

             Si us escrivim aquestes ratlles, joves, és perquè per damunt de les baralles dels mots, que tant agraden als homes quan es fan vells, el demà porta ja el vostre nom. Us voldríem dir, amb franquesa i sinceritat que confiem en vosaltres i que estem segurs que l’empenta que fa segles capgirà el món, quan Jesús visqué i morí per nosaltres, és avui la vostra empenta insatisfeta i revoltada.

             Us escrivim per dir-vos que el futur depèn de tots, de nosaltres i de cadascun de vosaltres. Que en els anys que vénen, els qui vulguin ser espectadors s’ho passaran molt malament. Que no n’hi ha prou amb dir que el món està perdut, que és injust. Això no pot servir per no prendre les nostres responsabilitats: si aquest món no t’agrada, canvia’l!. En lloc vostre ningú no ho farà; perquè tinguem més coses no serem més feliços.

            Heu estat cridats a viure i a viure de debò. No us demanem pas que visqueu com nosaltres hem acabat vivint, sinó com nosaltres hauríem volgut viure.

            No ens fa por de dir-vos que si voleu viure, cal que apunteu molt amunt, que demaneu l’impossible i que no fugiu quan se us demani la vida perquè els oprimits la necessiten.

            No ens fa por de dir-vos que heu d’aprendre cada dia a estimar i que no mereix sempre aquest nom allò que en diem amor. Que cada matí  podem estimar un xic més, puix que per això hem estat fets. I que no podem dir que estimem fins que els altres no comptin en la nostra vida tant o més que nosaltres mateixos.

             Joves, no us perdeu en paraules, ni en reivindicacions, encarregant feina als altres. El demà ja és avui i aquí només valen els fets. Creieu: només que fóssim dos o tres que ens fiquéssim al cap que el món ha de ser diferent, avui mateix començaria a ser-ho.

             Per què, doncs, l’Esperit de Deu no desvetlla ara i aquí els nois i noies que han de seguir sent entre els homes i dones d’aquesta terra, els testimonis d’una nova i plena humanitat?.

            Si us hem escrit, joves, és perquè vosaltres podeu ser aquests. Vosaltres podeu vèncer tot el mal que hi ha al món i en el cor de cadascun de nosaltres. No en dubteu pas: de vosaltres depèn tot el futur. Gràcies a vosaltres Crist seguirà vivent. Confiem en vosaltres.